anostrats.cat

La porta, de Simone Weil

Georgia O’Keeffe
Porta de pati amb fulla verda, 1956

Doncs obriu-nos la porta, i així veurem els vergers,
i en beurem l’aigua freda, allà on la lluna es mostra.
Aquest llarg camí crema, enemic dels estrangers.
Errem sense saber, i no trobem cap lloc nostre.

Volem veure’n les flors. La set, aquí, suportem.
Esperant i penant, ens estem davant la porta.
Si cal, hem d’esberlar-la amb els cops que hi clavarem.
Empenyem i empentem; la portada és massa forta.

Cal llanguir, i esperar, i mirar-la vanament.
Anem mirant la porta; tancada i indestructible.
Hi fixem la mirada; plorem amb aquest turment;
mai no deixem de veure-la; sota el pes del temps que ens fibla.

La porta és davant nostre; voler, de què ens servirà?
Valdrà més que marxem i abandonem l’esperança.
Que no hi entrarem mai. I estem cansats de mirar…
La porta s’obrí i deixà tant de silenci alçant-se

que ni els vergers s’hi mostraren, ni tan sols una flor;
tan sols la llum i el buit, sols un espai immens era,
que es féu present de cop, pertot, i ens sadollà el cor,
i ens rentà els ulls, ja quasi cecs sota la polseguera.

Simone Weil (1909-1943)
Pensées sans ordre concernant l’amour de Dieu,
Traducció d’Esteve Miralles

poema original

“La porte”, de Simone Weil, llegit per sa mare (1962)

La gravetat i la gràcia, de Simone Weil, en català

Una altra porta… fafkiana.