anostrats.cat

De la natura, de Lucreci

Caspar David Friedrich,
Paisatge amb temple en ruïnes, 1797

De la natura (fragment)

Plaent és, al mar ample, alçant el vent onades,
de terra ferma veure d’un nàufrag les braçades,
no perquè si s’afona tenguem un gran delit,
ans perquè et plau trobar-te d’aitals mals afranquit.
Igual cosa plaenta: mirar grans envestides
d’exèrcits per la plana, i tu sense ferides.
Però això fa més gaudi: ser temple asserenat,
dels savis amb la vera doctrina edificat,
des d’on menysprear puguis, arreu vagants, confusos,
mortals que d’eixa vida camins cerquen obtusos;
rivals sempre en ingeni, noblesa recercant,
de dia i nit s’esforcen, treball prou rellevant,
darrere les riqueses, d’imperi a la conquesta.
Oh ànimes miserables, oh greu ceguesa aquesta!

Lucreci (Titus Lucretius Carus) (94aC? – 55aC)
De rerum natura, II 1-14
Traducció de Bernat Cifre

publicació original a Veus baixes #2

sobre De rerum natura i la traducció catalana de Joquim Balcells

De rerum natura: text original complet

Nota del traductor
Rere la present versió d’aquest breu, però genial, fragment lucrecià, que suposa despullar-lo del noble indument dels hexàmetres llatins, i tot seguit abillar-lo amb un altre ritme noble, ço és els alexandrins catalans (emparellats i amb alternança de rimes, masculines i femenines, tot maldant per estrafer la sonora orquestra de La deixa del geni grec, de Costa i Llobera, o d’«El voltor de Miramar», de Joan Alcover), l’agosarat traductor espera que se li perdoni qualque escapada als refugis poètics de la síntesi i l’equivalència.