anostrats.cat

La justícia per la mà, de Rosalía de Castro

Isidre Nonell,
Consuelo, 1903

La justícia per la mà

Els qui tenen fama d’honrats a la vila
m’han pres tota quanta blancor jo tenia,
de fems em sollaren les gales més fines
i la meva roba esquinçaren a miques.

No em deixaren pedra on jo pogués viure;
sense llar ni cobri, vagava pels cingles,
vaig dormir en els boscos amb la salvatgina;
els meus fills, els àngels que jo tant volia,
van morir: moriren de fam que tenien!

Restí deshonrada, marciren ma vida,
un llit em pararen d’esbarzers i aritges,
i aquelles raboses de sang maleïda
en un llit de roses en calma dormien.

―Oh, jutges, salvau-me! –vaig cridar… Follia!
De mi feren burla, mentí la justícia.
―Bon Déu, ajudau-me! –vaig clamar esvanida.
De tan amunt que era, bon Déu no em sentia.

Com lloba, aleshores, sofrent o ferida,
d’un salt agafava la falç i sortia
a poc a poquet… Ni l’herba sentien!
La lluna es va pondre, la fera dormia
amb els seus companys en cambra polida.

Els vaig mirar freda, i amb la mà estremida
d’un cop, d’un sol cop!, els deixí sens vida,
i allà vaig restar, al peu de les víctimes,
tranquil·la, esperant que trencàs el dia.

I llavors… Llavors es féu la justícia,
jo, amb ells; la llei, amb la mà que els feria.

Rosalía de Castro (1837-1885)
Follas novas (1880)
Traducció del gallec de Josep Maria Llompart
Publicat al llibre Totes les aus del món (versions de poesia galaicoportuguesa)

poema original

comentari a aquest i altres poemes de Rosalía (Marina Mayoral)

“A xusticia pola man”, cantat per Amancio Prada

Totes les aus del món (versions de poesia galaicoportuguesa), de Josep Maria Llompart