anostrats.cat

Ulisses és a punt de parlar, d’Álvaro Cunqueiro

El retorn d’Ulisses,
Giorgio de Chirico, 1968

 Ulisses és a punt de parlar

Quan comença la nit dins el teu pit
quan davalla de tu quan la confusa
nau per l’obscur de la marina vola.
També Ulisses per altra nit anant
–quan assegut parlant la mà alçava
i als aires Ílion reneixia
aquesta corba de murs aquests blancs
merlets on el vent sempre bufa
a Troia antiga quan hi ha lluna:
merlets on el vent hi posa l´heura:
ara tot recordant Ulisses parla.

Pensativa l´arena del mar acaronant
així assegut parlant la mà alçava
així s’alçava i deia aquests ocells
fum de les teules pròpies plovisquejant
mentre el celeste cavall dels estels
on encén els alts canelobres?
Assegut recollint el mantell roig
con un núvol que li cenyeix el pit
es posa a parlar parlant repetint
alçant la mà dient com van 
dos vents trobar-se a una mateixa vela
com dos braços a una mateixa espasa.
Els déus no hi eren i una ovella
on abans va nevar ara sagna.
Llarga la boca frunzeix de llargs llavis
i xiula xaloc on xiula
la Sirte un negre foc als rostres.
Així els vents van al seus braços anant.

Álvaro Cunqueiro (1911-1981)
1952
Traducció del gallec de Manuel Outeiriño

POEMA ORIGINAL

Ulises vai falar

Cando comeza a noite no teu peito
cando desce de ti cando confusa
nao polo fusco da mariña voa.
Ulises tamén por outra noite indo
–cando sentado falando a man erguía
e nos áers Illion resucitaba
esa curva de muros esas brancas
ameas onde o vento: sempre venta
en Troia anterga cando fai luar:
ameas onde o vento pousa a hedra:
agora relembrando Ulises fala.

Pensativa area do mar aloumiñando
tal sentado falando a man erguía
tal erguía e decía eses paxaros
fume das tellas propias choviñando
namentras o celeste cabalo das estrelas
onde acende esas altas candeeiras?
Sentado e recollendo o roxo manto
cal unha nuben que lle cingue o peito
ponse a falar falando repetindo
erguendo a man decindo como foron
dous ventos a encontrarse nunha vela
coma dous brazos nunha mesma espada.
Os deuses non estaban e unha ovella
onde antes negou agora sangra.
A boca france de longos beizos longa
e asubía surés onde asubía
a Sirte un negro lume nas facianas.
Tal van os ventos nos seus brazos indo.

Casa-museu Álvaro Cunqueiro, a Mondoñedo