Eugène Delacroix, 1926
.
Clar de lluna
Per amica silentia lunae
Virgili
La lluna s’esplaiava per les ones, tranquil·la.
La finestra, ja lliure, deixa que passi el vent.
La sultana contempla i, a baix, la mar enfila
al voltant d’illots foscos una cinta d’argent.
Dels seus dits tremolosos la guitarra s’envola.
Ella escolta… Un cop sord fa sonar ecos somorts.
¿Un vaixell turc que torna de Cos, un que massola
l’arxipèlag egeu fent remar els tàrtars forts?
¿Potser són corbmarins que van fent capbussada
i tallen l’aigua i s’ornen de perles el plomell?
¿És un jinn que refila de dalt amb veu minvada
i fa caure a la mar els merlets del castell?
¿Qui contorba el serrall i i la costa propera?
Ni el corbmarí a qui l’ona bressa com un infant,
ni les pedres del mur, ni la nau renouera
i pesada que guanya el pèlag tot vogant.
Els sanglots són d’uns sacs de parença feixuga.
Veuríem, si exploràvem la mar que els fa rodar,
com hi ha una forma humana que a dintre s’hi belluga.
La lluna s’esplaiava tranquil·la, per la mar.
Victor Hugo (1802-1885)
Les orientales (1829)
Traducció de Miquel Àngel Llauger
Sobre la guerra de la independència de Grècia i els romàntics (Byron, Chateaubriand, Hugo, Delacroix)