Sobre la cigala i el grill
No mor, la poesia de la terra:
quan els ocells, fugint de la xardor
van als arbres obacs, ve una cançó
que corre pel sembrats cap a la serra;
qui canta és la cigala, directora
del concert de l’estiu: no acaba mai
els delits, car si es cansa del joc gai
s’adorm sota una planta protectora.
La terra és poesia que no atura:
en una nit d’hivern, quan la gebrada
ha teixit el silenci, dels fogons
arriba el cant del grill, escalfor pura,
i, a un hom amb l’esma mig endormiscada,
li sembla la cigala dels turons.
John Keats (1795-1821)
1816
Traducció de Miquel Àngel Llauger
El concurs de sonets de dos poetes amics (Keats i Leigh Hunt)