anostrats.cat

Quarantena, d’Eavan Boland

Dorothea Lange
Drought refugees from Oklahoma camping by the roadside, 1936

Quarantena

A la pitjor hora de la pitjor estació
del pitjor any de tot un poble
un home va sortir de l’asil amb la seva dona.
Caminava, caminaven tots dos, cap al nord.

Ella, malalta i amb gana i febre, no el podia seguir.
Ell la va alçar i la va carregar a l’esquena.
Així va caminar cap a ponent, cap a ponent i cap al nord.
Fins que ja tard, sota les estrelles glaçades, van arribar.

Al matí els van trobar tots dos morts.
De fred. De gana. Dels verins de tota una història.
Però ell subjectava els peus d’ella contra l’estèrnum.
La darrera escalfor de la carn fou el seu darrer regal.

Que cap poema d’amor no arribi mai a aquest llindar.
Aquí no hi ha lloc per a la lloança imprecisa
de les gràcies fàcils i la sensualitat del cos.
Només hi ha temps per a aquest inventari despietat:

La seva mort, junts, l’hivern de 1847.
El que van patir, també. Com van viure.
I el que hi ha entre un home i una dona.
I la fosca que ho pot mostrar més bé.

Eavan Boland (1944-2020)
Code (2001)
Traducció de Miquel Àngel Llauger

poema original

Eavan Boland comenta i llegeix “Quarantine”

Sobre la Gran Fam irlandesa (1845-1851)

Sobre Dorothea Lange, fotògrafa dels desposseïts

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *