La puça
Mira’t aquesta puça, fixa-t’hi,
tan xica que em negaves que existís;
primer em va picar a mi, després a tu,
i dues sangs, en ella, s’han mesclat;
i saps molt bé que no en direm, d’això,
pecat, ni oprobi, ni desflorament,
però ella en gaudeix sense festeig
i s’infla amb una sang feta de dos
i això és molt més del que estem fent tu i jo.
Tres vides en aquest pobre animal
on estem mig casats, o més que això.
La puça som tu i jo, la puça ens és
llit nupcial i temple nupcial;
per bé que rondineu, pares i tu,
aquests murs d’atzabeja ens han reclòs.
I per bé que tu em vulguis fer morir
no ho facis si és que no vols afegir
suïcidi i sacrilegi: tres pecats.
I ara, cruel, de sobte t’has tacat
les ungles amb la sang de l’innocent?
I aquesta puça, quina culpa en té,
que no sigui l’esquitx que t’ha xuclat?
Mes tu t’afirmes, tot dient que cap
dels dos, ni tu ni jo, se n’ha afeblit.
Cert, doncs aprèn que és falsa tota por:
tanta d’honra perdràs lliurant-te a mi
com vida aquesta puça ens ha llevat.
John Donne (1572-1631)
Poema publicat el 1633
Traducció de Miquel Àngel Llauger
“La puça”, comentat com a “poema de la setmana” a The Guardian
Joseph Brodsky parla de John Donne
El s.XVII, l’edat d’or de les puces a tot Europa