“Soc més feliç quan soc ben lluny…”, d’Emily Brontë

Soc més feliç quan soc ben lluny…

Soc més feliç quan soc ben lluny,
m’arrenco l’ànima del fang
en nits de vent, lluna brillant,
i erren els ulls per mons de llum.

Quan jo no soc i no hi ha res,
ni pols, ni mar, ni el cel tan blau,
vola l’esprit amb ales d’au
per l’infinit, pel buit immens.

Emily Brontë (1818-1848)
1838 (publicat 1910)
Traducció de Marta Pera

poema original

Sobre la poeta Emily Brontë (The Poetry Foundation)

Sobre Andrew Palmer i sobre “Cornfield by Moonlight”