Cant dels cans
Bramula la ventada
i el cel és negre, greu;
bessons de la hivernada,
reboten pluja i neu.
Però tant se’ns en dona!
El nostre gran senyor,
d’un bon racó de cuina
ens fa sempre favor.
Menjar no ens preocupa;
després que ell s’ha atipat,
són nostres totes, totes
les deixes del seu plat.
És cert que es sent a voltes
fuet rabiós xiular;
fa mal el cop, prô es cura
la nostra pell de ca.
I si el disgust li passa
i ens crida ja el senyor…
llavors, els peus llepant-li,
al cor sentim dolçor.
Cant dels llops
Bramula la ventada
i el cel és negre, greu;
bessons de la hivernada,
reboten pluja i neu.
Vivim sense defensa
enmig del nu desert;
cap arbrissó, cap branca
allí no ens fa cobert.
Sentim el fred a fora
i a dins sentim la fam:
els dos enemics nostres
no escolten pas cap clam.
Terç enemic encara:
fusell que encerta el blanc.
La blanca neu vermella
es fa amb la nostra sang.
Vivim en fam, misèria
i udol desesperat;
amb una bala al ventre…
prô sempre en llibertat!
Sándor Petöfi (1823-1849)
Traduït per Jaume Grau i Casas
(traduït de l’hongarès a l’esperanto per Kálmán Kaloksay)
Publicat a La Nostra Terra, núm. 25, gener de 1930
Sándor Petöfi, poeta romàntic i revolucionari
dos poemes de Sándor Petöfi traduïts per Eduard J. Verger
Jaume Grau Casas, traductor de literatura catalana a l’esperanto (per Montserrat Franquesa)
“El llop i el gos”, faula recollida, entre d’altres, per Isop i Lafontaine