Complanta del darrer supervivent (Beowulf)
«Ara, terra, retén, ara que els guerrers ja no poden,
l’herència d’aquells nobles!, tot el que abans
els bons t’havien pres. La mort en el combat s’ha endut
—el carnatge funest— cad’un dels homes,
la meva gent, que han desistit d’aquesta vida
i han vist la joia de les sales. Ningú branda l’espasa
ni ofereix als companys la copa ben guarnida,
el vas preuat. Les tropes han partit.
Que l’elm tan dur i ornat amb or
es desguarneixi. Dormen els polidors,
els que han de fer brillar les màscares de guerra;
també els ausbergs, que van viure en combat
entre el retrò d’escuts el queixalar del ferro,
es perden amb els homes. Cap malla ja no pot,
amb el cabdill de guerra, anar-se’n lluny enllà,
ni a prop dels seus guerrers. No hi haurà joia en l’arpa,
l’alegria de fusta; cap bon falcó
voleiarà dins el castell, ni cap cavall lleuger
traquejarà entre les muralles. La mort en la batalla
s’ha endut ben lluny moltíssims pobles».
I així amb l’ànima trista va dir la seva pena
el darrer d’aquells homes; va errar, infeliç,
de nits i dies fins que la mort en torrentada
li va colpejar el cor. El tresor va trobar-lo
qui ataca amb el capvespre, obert davant dels ulls,
aquell qui crema, qui cerca els túmuls,
el drac roí i arter que vola dins la nit
embolcallat de flama. La gent d’aquella terra
en van sentir el terror.
Beowulf
Poema èpic anglosaxó, anònim, data aproximada: s. VIII
Versos 2247-2275
Traduït de l’Old English per Jaume Coll Mariné
Sobre el manuscrit del Beowulf a la British Library
Sobre les il·lustracions del Beowulf de Charles Keeping
Com sona el Beowulf: els primers versos, en old English (video)
Seamus Heany parla de la seva traducció del Beowulf