anostrats.cat

L’infinit, de Giacomo Leopardi

Emil Nolde,
Lluna sobre el mar, 1945

L’infinit

Sempre fou-me plaent l’erma colina
i la bardissa que de tantes terres
de l’últim horitzó l’esguard oculta.
Mes seient i mirant, interminables
espais dellà d’aquells, i sobrehumanes
quietuds i silencis profundíssims
fingeix el pensament, i de paüra
s’estremeix el meu cor. I com l’oratge
sent murmurar per dins aquestes plantes,
compar sa veu amb l’infinit silenci:
i de l’etern em ve la remembrança,
dels temps passats i del present que viuen
de llurs sons. Així a través d’aquesta
immensitat el pensament s’anega
i el naufragar m’és dolç en aquest pèlag.

Giacomo Leopardi (1798-1837)
Idilli, 1826
Traducció de Miquel Forteza
Publicat a “La nostra terra”, núm. 75, març de 1934
Versió de Rosa dels vents (1960), recull de traduccions

poema original

Sobre el poema “L’infinito” (blog de J.J,. Isern, amb un article i la traducció de Narcís Comadira)

Vittorio Gassman recita “L’infinito”